Aparcaments de gent gran

Hem convertit les residencies en gàbies d’or. Hem aniquilat la individualitat, el dret a la intimitat, a organitzar la seva vida al seu gust, i  hem sotmès la gent gran a la tirania dels horaris i els espais compartits, sempre, a totes hores. Cap espai pel recolliment, el silenci, la solitud. Poder mirar un programa de TV que t’agrada i el fan a hores intempestives o poder-te preparar un cafè a mig matí, per posar alguns exemples. Tractem la gent gran, en l’últim tram de la seva vida, com si fossin presoners complint condemna dins una gàbia, això sí, de barrots d’or.

Un model residencial que la pandèmia ha fet surar com a obsolet i poc digne. Les persones grans tenim un vida i una manera de viure-la. Les residències infantilitzen, com si el que hagués de marcar el nostre ritme de vida fossin els bolquers. Treure’t de la intimitat de casa teva (per sempre) i dur-te a una habitació que hauràs de compartir amb un desconegut (per sempre) em sembla demencial. Deixar enrere els records per anar a parar a un espai impersonal, neutre i estèril, és trist. Potser sí que hi ha persones que requereixen un model assistencial més protector i medicalitzat però la majoria només necessiten que els ajudin en algunes coses i poden ser autònoms en altres. Viure en un espai propi i compartir només els serveis necessaris seria potser la millor solució que, avui en dia, només està disponible en forma de “cohousing” per a persones amb alt poder adquisitiu. Com sempre, el model públic està instal·lat en el passat, amb dificultats per adaptar-se als nous temps i necessitats, amb una maquinària feixuga que costa moure i sempre fa tard.

Una residència no ha de ser un càstig per a la gent gran. Un aparca-avis on deixar-los oblidats i desentendre-se’n. La gent gran també tenim coses a fer i, sobretot, coses a dir i volem que se’ns escolti. L’autonomia personal, encara que sigui amb limitacions, s’ha de mantenir al màxim. Aquestes residències, moltes vegades són lluny dels centres urbans, evitant, així, que els residents, la majoria amb problemes de mobilitat reduïda, puguin sortir a comprar-se un botó, visitar familiars o amics, visitar el mercadet setmanal o un museu, passar per la biblioteca, mirar si baixa molta aigua pel riu o fer un tomb pel barri de tota la vida. Sempre pendents, o dependents, de les visites dels altres.

Centrem el model en les persones i que conservin la il·lusió de viure. La vida ha de ser plena i bonica també quan et fas vell i necessites ajuda, i això no hauria de ser un luxe a l’abast només d’uns quants escollits.  

No parlo dels professionals que, sovint, fan més del que poden amb sous indignes. Parlo del model residencial. És urgent canviar-lo.